Venus i els bàrbars

«Jo, Aureli Margalef, després de viure la vida aspra, violenta, tèrbola i sensual del poble, escriuré un llibre en el qual no hi haurà el més petit resplendor de benestar, la més petita ombra de bondat, un llibre de lectura aspra, tèrbola, violenta i sensual, en el qual dominaran dues tonalitats: el roig i el negre.» Amb aquesta declaració d’intencions, se’ns presenta el protagonista-observador de Venus i els bàrbars, un home civilitzat que durant un temps viurà entre personatges rústecs, primitius i luxuriosos.
Margalef és del parer que, llevat de Prudenci Bertrana i Víctor Català, els autors de la nostra literatura han pintat «una naturalesa i uns pagesos de pessebre». Aquest relat, en canvi, com els lectors comprovareu de seguida, se submergeix sense atenuants en la vida de les ànimes cruels que habiten als pobles.

És una gran notícia que amb Venus i els bàrbars es ressusciti aquella obra fresca i alhora fosca, salvatge i implacable que va enganxar els nostres avis o besavis.
— Agnès Rotger

Una de les coses més fortes que s'han escrit en català. 
— L'Esquella de la Torratxa, agost de 1929

Amèlia de les Camèlies

L’Amèlia és només una de les moltes noies que zumzegen per l’Eixample de Barcelona. Què hi cerquen? Una oportunitat per a brillar, per a participar de l’escenari tan fabulós com verinós d’una joventut que s’esvaeix precipitadament, ofegada entre l’aparença i l’autenticitat. Aquestes abelles només coneixen el ritme vertiginós de la seva pròpia extinció. 
La peripècia romantitzada d’aquest ambient ens va descobrint, a poc a poc, el món de l’Amèlia, un context únic on la cultura i l’esnobisme van de bracet; on es confonen, darrere d’una façana ridícula, la pretensió, l’aspiració i l’interès. És un món on triomfa la banalitat, fiblat de buidor i atrapat en la celebració d'una mateixa festa eterna. 
Benvinguts al món de l’Amèlia de les Camèlies, la crònica d'una altra Barcelona. 
Una novel·la de formació sense formació. Una novel·la d’aprenentatge sense aprenentatge. La sàtira de l’aquí i l’ara: una novel·la real.

La novel·la de Miró és com un espiell que permet observar un club secret que conviu entre nosaltres —i potser ni tan sols sabíem que existia. Un text intel·ligent, sagaç, còmic i patètic, com els personatges que l’habiten. 
— Alba Dalmau

Palpentes

Buscar a les palpentes, no per evitar la caiguda sinó per precipitar-nos a l’estranyesa d’un cos fet de molts, que diu des de dins i fora de si, que pren forma en dir-se lloc. palpentes parla de com reconèixer-nos amb i des de les materialitats —irreductibles, entrellaçades, opaques, accidentades, sempre altres— que ens fan i ens desfan contínuament. El text travessa diverses geografies —pedres, memòria, insectes, silencis, boscos, òrgans, desitjos, membranes— convidant-nos a palpar allò que ens desvia, ens interroga, ens desplaça i ens desorienta.

palpentes és poesia que fa; que balla primer i pensa després. La poeta sap mirar amb els dits; traçar els contorns i els topalls del seu món, i abismar-se en una coreografia de versos que troben sentit en el moviment.
— Laura López Granell

De vegades, cal desvestir-se i tornar al tacte. Perquè la percepció i la reflexió poètica es toquen, abans d’escriure’s.
— Anna Pantinat

Barcelona

Els textos periodístics que conformen el recull que teniu a les mans són miniatures literàries que retraten la ciutat i la societat barcelonines de principis del segle XX, amb la lucidesa, la ironia i la tendresa que caracteritzen la ploma de Prudenci Bertrana. 
Establert a Barcelona, el cronista recorre la ciutat moderna i civilitzadora, que creix i evoluciona, que batega entre el progrés i la misèria, i la contraposa a l’estimada i enyorada naturalesa. 
En aquestes peces breus i subjectives és l’ànima de l’escriptor-pintor la que impera; és la mirada d’artista la que plana per damunt de tot. I aquesta mirada, plena d’humorisme àcid, melangia bosquetana i intensitat expressiva, captiva el lector, més d’un segle després.

El cop de ploma de Bertrana és esquella de la literatura catalana.
— Laia Regincós

La prosa de Bertrana és clara, irònica, a vegades punyent. Sempre autèntica.
— Glòria Granell

Estudi de les humitats

En Estudi de les humitats, Víctor Benavides Escrivà converteix l’arquitectura i les patologies d’una casa en metàfora d’una identitat col·lectiva en crisi. Els murs que degoten, les esquerdes i les eflorescències esdevenen correlat d’una memòria fràgil, d’uns vincles que es trenquen i d’un món que cada vegada se’ns mostra més inhabitable. Amb una veu poètica precisa i fonda, aquest llibre cus la intimitat familiar amb la història compartida, i fa de l’aigua —que tot ho impregna— una imatge de persistència i de resistència.

ashbery i cummings i marçal o marx i bellocchio i alguns altres. benvinguts.
— Isabel Robles i Jaume Pérez-Montaner

Un llibre clau per a una nova generació poètica. No havia llegit encara poemes com aquests.
— Joan Deusa

I així successivament

A I així successivament hi trobem la família, el sexe, la vellesa, la mort, l’amor, la pulsió de l’escriptura, la traducció... Com en totes les grans obres, aquí la llista creix en cada relectura. Els poemes ens parlen des d’un sentit de l’humor particular —que Pau Bosch Mola ens proposa de patentar com a «sentit de l’humor domènech-ponsatinià»—, que juga amb la polisèmia i que es troba a mig camí entre la ironia i el sarcasme. Un contrafort del gastament. Un flotador salvavides en un mar de desencís. 


Vitriòlic i gens llíric
il·lògic i escatològic
pler i plor d’enfollir enfollant
fins que el joc provoqui el xoc
sang que bull i que no vull
fang que fonc al vell gresol
dels conjurs que s’emmosaiquen
i s’enzebren full avall
perquè riguis com un boig
senyperdut i esmaferit.
— Jep Santaeulàlia

L’experiència íntima sotmesa al bondage de la forma ens fa viure en carn pròpia la dilatació dels horitzons de lectura. Què més se li podria demanar, a un poeta?
— Pau Bosch Mola

Vòrtex

Els protagonistes de Vòrtex no fugen, resisteixen. Enfrontant-se a la pèrdua, a la descoberta, a la ràbia o a la veritat ineludible, intenten mantenir-se a l’ull del cicló, on impera una sensació de falsa calma. Les narracions de Francesc Duch Casanova sovint propicien bàndols, i el lector no pot fer altra cosa que escollir, vestint-se la pell d’uns personatges profundament humans que pateixen els estralls inevitables de la vida.  
A Vòrtex hi batega l’enfrontament, el dol sord per allò que podria haver estat i la lluita contra l’inevitable, però també la felicitat i el gaudi, encara que siguin en petites dosis, sovint fragmentades. I, en aquesta fractura, els relats emergeixen breus, brillants i ineludibles.

Com els grans contistes, Duch converteix el lector en còmplice creatiu amb la seva prosa precisa i uns finals oberts que suggereixen més que conclouen.
— Alba Dalmau

Aquests sis relats ens parlen del flux de la vida, que a voltes ens porta en aquest buit que ens xucla en espiral.
— Salvador Roca

Cambra de bany

Intentar definir 'Cambra de bany' sempre és una forma de limitar-la. Si diem que és una novel·la psicològica no errarem el tret, però també és, alhora, una novel·la policíaca o, fins i tot, eròtica. I experimental? Sí, també. Aquesta és, en qualsevol cas, la història d’una enorme frustració humana, però contada amb un to lúdic i festiu, i amb una imaginació desbordant. Un text literàriament majestuós i ple de detalls i referències que conviden sempre a la relectura. L’obra —fins ara— descatalogada d’un autor injustament desconegut que va deixar-nos massa aviat. Una joia per (re)descobrir.

Les obres d'en Soler i Ferret són una festa, un joc una mica bèstia, un devessall imparable d'imaginació fabulosa que et xopa com un xàfec violent i imprevist.
— Pep Albanell

Una crònica generacional de cambra.
— Joan Todó

Tàmiris i els jacints

Després de La lenta digestió de les crisàlides, el seu primer llibre, Lluís Lucero Comas ja tenia clar que el següent es diria Tàmiris i els jacints. No era un simple caprici: entre els poemes no inclosos en la primera selecció s’hi intuïa un fil temàtic comú que, amb el temps, ha anat prenent cos en aquest nou recull. L’amor i el desig, els temors i els dubtes, les petites alegries i els capteniments que deixen marca. Tot allò que, entre el plaer i la ferida, construeix la identitat de qualsevol.

Hi ha poetes que escriuen des de la contemplació i altres que escriuen des del combat. Lucero fa les dues coses alhora. La seva poesia convoca el mite i la carn, el desig i la pèrdua, la bellesa i la seva inexorable fugacitat.
— Mar Bosch

La poesia de Lluís Lucero s’escriu amb l’elegància de la paraula i amb l’impuls del desig, el de l’amor que es viu amb la pell de l’ànima i que, esquinçant la mudesa, brota i s’enlaira i ens impacta com les fletxes «que han travessat la pell, la carn i l’os».
— Rosa Font

Situacions insulars

Les històries de Situacions insulars les protagonitzen dones com illes, rodejades de no-res. Abocades al somni, a la desesperació o a la perplexitat, s’interroguen i ens interroguen sobre la incomunicació de l’ésser humà. 
Amb una prosa que flueix imparablement, Carme Guasch ens fa anar de la sorpresa a l’humor, del lirisme poètic al realisme d’allò més quotidià, passant per la ironia i una soterrada crítica social, i aconsegueix que les heroïnes (o antiheroïnes) d’aquestes narracions provoquin la complicitat del lector i s’hi acostin impúdicament per reclamar l’engruna d’atenció que exigeix la seva solitud.  

Llegiu la Carme Guasch com llegiu un autor que us arriba des d’un lloc remot i del qual res no en sabeu. Llegiu-la, perquè és una autora moderna.
— Empar Moliner

Tot plegat són petites morts de cada dia, illes que suren amb dificultat, dones en el fals equilibri de la corda fluixa.
— Isidor Cònsul

La silenciosa tragèdia d’un calent mental qualsevol

El protagonista d’aquesta història és un desgraciat, un misogin, un maníac sexual i un homòfob. O com diu ell mateix: «Soc un esclau de la perversió barata. Un malalt. És com si tota la meva fúria, el meu ímpetu assassí, les meves frustracions, les meves angoixes i el meu trastorn maniacodepressiu poguessin resumir-se en curtmetratges que em passen pel cap mentre em masturbo al lavabo de l’oficina de lloguer de cotxes on treballo des de fa vuit anys». Buit per dins i emprenyat amb el món, Cleiton no és més mala persona perquè la seva covardia li ho impedeix. 
Un relat fabulosament escrit per Andriola, que ens convida a l’exercici immersiu d’entrar a la ment d’un personatge detestable on, malgrat tot, molts homes —massa homes— sentiran l’eco palmari de la seva consciència.

De to hilarant i rabiós com una bufetada, la novel·la d’Andriola ens presenta un protagonista escatològic i abominable com el Portnoy de Philip Roth. Una petita obra mestra.
— Júlia Bacardit

La tristòria d’un desgraciat que ho és perquè és pobre. Si hagués nascut ric, seria president dels Estats Units.
— Eduard Olesti

La marca de l’ham

El primer dia de setembre —fèiem la prova inicial— la Carla va preguntar què vol dir ham als exercicis de lèxic. En veu alta, algú va traduir-ho a una altra llengua. Per dins li hauria respost: «Am vol dir estimo; amo vol dir
submissió; ham significa ferida, interrogant, record. Tots som, al mateix temps, un peix ferit i un pescador que mira d’omplir el cove, Carla».
La marca de l’ham parla de digerir i traginar cicatrius, hagin fet crosta o no. De mostrar-les amb acceptació, dolor i, potser, cert orgull. Hi surten fantasmes, forenses, genolls cansats i cors amb les artèries  empantanegades. Però l’anatomia, aquí, es torna anècdota. Perquè aquest llibre és, sobretot, un viatge des del ressentiment fins a la tendresa. La paraula, doncs, hi pot actuar com a fuetada o, també, com a carícia.

Ocells de fang

«Ocells de fang són per a mi els equivocats, els que tenen ales sense plomes, els que sentint delit d'anar enlaire, tenen un pes que els en priva: el fang de què són fets, aquell fang amb què Déu va pastar l'home.»
Amb aquesta definició, Santiago Rusiñol descriu els personatges innocents i fracassats que conformen les vint-i-tres narracions breus d'aquest llibre: un policia bonhomiós, una poetessa sense inspiració, un addicte a la feina, un torero sense cames, un bomber parsimoniós, un home incapaç de morir-se, etc.
Una obra profundament divertida, irònica i crítica escrita en una llengua rica i planera que farà gaudir de valent el lector dels nostres temps. 

Ocells de fang és un dels llibres més importants de l’extensa obra literària de Santiago Rusiñol i, curiosament, fins ara, un dels menys reeditats.
— Margarida Casacuberta

Rusiñol és una de les glòries més autèntiques de Catalunya. Fou un gran bohemi, un gran treballador i un home d’una distinció i una gràcia incomparables.
— Josep Pla

Ací s’acaba tot

Trenta-dos anys després de publicar-se, Ací s’acaba tot torna a les llibreries en una edició revisada per l’autor i amb un epíleg inèdit en què Josep Piera confessa que «no se’n sap mai prou, de la vida» i que «la malaltia et fa interpretar diferent la partitura de l’existència».
Ací s’acaba tot és, alhora, la crònica de la decadència de l’Europa mediterrània i de la degradació física del narrador. Des de l’hospital, Piera evoca els records d’un viatge a Sicília i d’un amor impossible per fugir de la presó del cos i empènyer les hores lentíssimes de la incertesa. Tot plegat es converteix en un exercici introspectiu i intel·lectual escrit amb la lucidesa de qui ha après a parlar de tu a tu amb la mort. 

Aquest és un dels llibres on, a parer meu, Piera desplega amb més habilitat i encert allò que s'ha convingut a anomenar literatura del jo.
— Maria Josep Escrivà

Ací s'acaba tot és un llibre magnífic que sens dubte mereix aquesta reedició.
— Sebastià Alzamora