Mon pare és dona de fer feines
Cap de brot número 19
Nombre de la obra
Mon pare és dona de fer feines
Autor/a
Saphia Azzeddine (Agadir, 1979) és, segons la premsa, una novel·lista, guionista i directora de cinema francomarroquina. Segons ella mateixa, «la pallassa de la família». I, per a nosaltres, una cap de brot de pura sang: una escriptora amb una prosa contundent, desacomplexada, sàvia, divertida i elegant. Com ens agrada, vaja.
El 2008 va donar-se a conèixer amb 'Confidences à Allah', que va ser el tret de sortida d’una obra prolífica i molt celebrada a França. En els seus llibres explora temes com la identitat, la religió o la condició de les dones. També ha dirigit diverses pel·lícules, entre les quals 'Demi-sœurs' (2018) i 'Mon père est femme de ménage' (2011), que és la versió cinematogràfica de la seva novel·la homònima. Ara, en la traducció de Marc Rovira, la podeu llegir per primer cop en català.
Ficha técnica
Data de publicación: octubre de 2026
Libro: 14 x 21 cm
Páginas: 144
Idioma: Catalan
ISBN: 979-13-991083-5-4
Edición: rústica con solapas
Papel: Certificado con FSC
Libro hecho 100 % en Cataluña
Sinopsi
Només els grans narradors saben retratar universos complexos amb paraules senzilles. Saphia Azzeddine, l’escriptora francomarroquina d’humor esmolat, forma part d’aquest grup d’escollits. A través de la mirada d’un adolescent, en Polo, Mon pare és dona de fer feines ens parla de la indignitat en què viu molta gent. Ens parla de la precarietat. De les famílies desestructurades i dels «desaprovats de naixement». Ens parla, sobretot, de la vergonya que sent un jove que intenta escapar-se de l’entorn on creu que s’acabarà enfonsant. I ens fa riure amb el cor trencat.
Novel·les com 'Mon pare és dona de fer feines', de Saphia Azzeddine, tenen l’aspiració de matisar i posar en dubte aquesta dignitat universal, perquè hi ha vides que costen més de viure que d’altres i, quan s’analitzen des de la mirada directa i inclement d’un fill que acaba d’entrar en l’adolescència, poden arribar a considerar-se, en paraules que el noi no dubtaria a fer servir, una 'puta merda'.
— Jordi Nopca





